Queridos/as amigos/as seguidores/as de este humilde blog:

Comenzaré a publicar una serie de relatos que denomino «Camins pel Gran Penedès». Son breves narraciones de experiencias o vivencias que tuve en mis casi 10 años trabajando por esa región de Catalunya que me robó el corazón: El Gran Penedès (unidad de las comarcas del Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf).

Los relatos estarán escritos en català (intentaré hacerlo lo mejor que sepa), porque es la lengua utilizada en más de mil años por las gentes de estos lugares. Cuando hablas con los paisajes, montañas, planas, ríos, bosques y los amas, tienes que hacerlo en la lengua que los creó. Lengua que les dio la forma a los castillos, las torres, los cultivos, los pueblos. En definitiva los paisajes y lugares son las personas que lo habitan, habitaron, transforman y transformaron.

Para mi esos casi 10 años fueron de singular importancia. Enriquecí mi viaje vital de una forma que me permite entender, compartir y disfrutar de una cultura ancestral, inmensamente rica, forjada en el inapagable fuego de las enormes cocinas de las masies del Gran Penedès.

Sin más dilaciones empezamos con el primer relato:

Eclipse de lluna entre vinyes, oliveres, roures, alzines, ducs i rossinyols.

El dia havia sigut llarg i pesarós però amb un regal preciós al final.

A les 8 del matí ja hi era a la porta la petita botiga d’agroquímics i pinsos. Un cop a dins, i després d’obrir portes i finestres per ventilar l’ambient, vaig seure a planificar la ruta del dia. Avui tocava el triangle Vilafranca del Penedès, El Pla del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia, Vilafranca del Penedès. Repassant les fitxes del clients, vaig veure que m’esperava un dia llarg. Hi havien 12 clients per visitar i com que ens trobaven a inicis de desembre molts estarien per les vinyes podant, el que representava arribar a la masia, preguntar on era i encertar el camí que t’explicaven per arribar a la vinya que estaven podant.

El matí s’aixecava fred però amb el cel seré, blau intens, sense núvols, gens d’aire i llum cada cop més apagada com volent hivern. Era més que probable que aquesta propera nit glacés a la plana penedesenca.

Entre les 13 i les 15 hores arribaria a Sant Sadurní d’Anoia per anar a dinar. Com era dijous, allà em trobaria a 8 o 10 companys de diferents laboratoris o cases de venta d’agroquímics, sulfats i adobs per les vinyes. Si bé érem competència en lo comercial, en l’humà érem la gran família que els dijous dinàvem junts en la taula rodona de Ca La Neus. Cada dijous, la mestressa i cuinera, la Neus, preparava peus de porc. Una autèntica delícia gastronòmica que cap dels qui anàvem ens volíem perdre.

Els temes a taule eren variats. Sempre començàvem per les «bondats» dels productes que portàvem cadascú. Després venien els «intercanvis», es a dir si quelcom de nosaltres teníem un client que era fidel a un producte que no hi era al nostre catàleg, negociàvem els preus per poder satisfer al client i no perdre’l.

Després la sobretaula derivava a política o temes de futbol. Recuperant-nos de la letargia dels peus de porc i mig reflotats amb un cafè ben carregat, cadascú sortia a acabar la seva ruta programada.

Com que ja estava fent-se fosc molt ràpidament vaig decidir que la masia que hi era casi al bell mig entre Sant Sadurní i Vilafranca, seria l’ultima visita del dia.

En arribar surt la iaia, sempre amable i alegre -hola Fernandu, busques al nen oi?, el nen era un pagès alt i fort d’uns cinquanta i pico d’anys, però ja ho sabem, per una mare sempre serà «el nen», «-mira el trobaràs a la vinya del fondo un cop passat la riera, ja veuràs el tractor, està podant…però igual ja torna perquè gairebé no es veu i comença a fer fred, ara que si li quedava poc ho acaba posant els llums del tractor… ja coneixes al nen-«

Agafo l’estret camí entre vinyes nues. Els cargolats troncs retallats al cel fred de l’hora blava parlaven d’hivern.

Quan veig el tractor m’acosto el màxim que puc a una banda del camí. Començo a caminar per la rengla entre ceps que em porten al tractor. Esquivant sarments tallats intento esbrinar on para en Josep. No ha de ser gaire lluny ja que el tractor està engegat. En arribar, veig al Josep que hi era darrera de la roda grossa del tractor recollint les tisores de podar.

Un cop fetes les salutacions, comencem a parlar dels possibles tractaments d’hivern per a les vinyes. Si tenia molts ceps afectats pel llampat o si eren pocs i era millor fer un tractament «convencional» i no químic. De com havien anat els productes per controlar el míldiu o el sempre efectiu sofre per «la malura» (oídium)….

Mentrestant s’anava fent fosc i es començaven a veure les primeres estrelles.

Ens va cridar l’atenció una claror vermellosa sorgint d’un puig erigit de ceps nus. La conversa es fa més lenta, amb una curiosa expectativa. Tots dos sabíem que era la lluna plena que començava a sortir, però aquella claror vermellosa ressaltant les vinyes nues donava un aire de cert misteri místic.

Quan la lluna enorme i rodona hi era sobre el puig, la conversa entre tots dos va acabar, només teníem ulls per veure la grandària de la lluna i el silenci trencat per la repicadissa del motor del tractor. En Josep no ho dubte ni un moment i d’una salt puja al tractor i ho apaga. «- Un moment tant bonic no es mereix el soroll del tractor-» Ara si que el camp sencer va quedar amb la seva música de capvespre. L’udolar del duc que començava cacera i els cants dels rossinyols des de el bosc d’alzines i roures de la riera propera, feien pujar aquella lluna enorme groguenca i lleugera com un globus d’aire calent.

Cada cop ens submergíem més dins de l’espectacle. De sobte veiem com si el camp amb les vinyes, oliveres, alzines, roures, ducs i rossinyols s’aixequés com un mantell transparent per cobrir la lluna. Lentament el mantell va anar vestint-la i fent-la posar-se vermella, pot ser perquè l’estàvem mirant.

Enorme, rodona i vermella va enfosquir encara més la nit entre les vinyes.

Ara si, el silenci va ser absolut, ni el duc udolava ni el rossinyol cantava ni en Josep i jo parlàvem. Tots miràvem la lluna, com a una deessa, rodona, enorme, vermellosa rosada.

Una deessa que t’enamora.

Vaig tornar a la botiga molt tard, però em trobava tant bé d’haver-hi pogut veure un espectacle celestial d’aquella magnitud que ni el cansament ni els pensaments «materials» van ser capaços de treure’m aquest somriure de dins del cor.