Una història de pirates, pescadors i aigua dolça a la mar.

De la història de com en Pere, un pescador de Sa Llacuna va salvar la vida.

Als segles XVII i XVIII, la costa catalana i en especial la del Garraf, era sovintejada per vaixells de pirates sarraïns.

Les poblacions de la costa, que eren molt pobres, eren les que patien més aquest atacs. Les riqueses hi eren en poques mans i aquest s’asseguraven que estiguessin en lloc ben guardats, per exemple dins dels castells, fortificats i armats. Els pirates no s’atrevien a arremetre contra els castells.

Per aquest motiu no buscaven ni or ni plata ni joies, que també, buscaven als habitants del pobles de la costa. Atacaven amb traïdoria matant o ferint de gravetat als pobladors, però el que més els interessava era fer presoners. Aquest pobres desgraciats eren portats a la costa nord africana per ser venuts als mercats d’esclaus.

El seu “negoci” era fer presoners per vendre’ls.

Succeïa a vegades que els pobladors de la costa ajudats per les guarnicions dels castells, improvisaven “fortificacions” o defenses per repel·lir l’atac dels pirates. Quan passava això, els pirates es mantenien a la mar i buscaven objectius més “senzills” i menys costosos en vides per a ells: atacaven les petites barques de pesca que no havien pogut arribar a temps a la costa.

Això li va passar a en Pere, un pescador de palangre de Sa Llacuna, nom que tenia el poblat de mar i que actualment és el barri Marítim de Vilanova i la Geltrú. Els pirates amb un vaixell ràpid i ben armat no els hi va costar gaire enfonsar la barca d’en Pere i a ell fer-ho presoner.

Un cop a bord, ben lligat de peus i mans el van amuntegar junt amb 4 o 5 pescadors més que havien agafat per les costes de Tarragona.

En Pere se sentia completament desolat i abatut perquè sabia ben bé el destí que li esperava. Seria venut com esclau i portat molt, molt lluny de casa seva a la que no tornaria mai més.

Però ves per on als maleits pirates, se’ls acabà l’aigua dolça. Quan passava això tenien que apropar-se a la costa, enviar a terra uns quants homes amb les botes i omplir-les d’aigua dolça. Però al llarg de la costa els pobladors s’havien armat i els estaven esperant, amb el reforç del soldats enviats del Castell de la Geltrú. Fer-se a la mar sense aigua era una temeritat que ni tan sòl un ferotge pirata es podia permetre. Van passar dos dies i no s’animaven a trepitjar la costa ja que els pobladors els esperaven enfurismats.

La decisió del capitost va ser degollar als presoners i llençar-los a la mar, així no tenien que “compartir” l’escassa aigua que tenien amb el “botí”.

Aleshores en Pere els hi va dir de fer un tracte. Els pirates van esclatar en risses. Però van callar quan en Pere va dir-lis que ell podia donar-lis aigua dolça sense tenir que anar a terra. Això sí a canvi tendrien que alliberar-los a tots els pescadors presoners. Primer als que ja tenien i un cop tinguessin l’aigua a ell mateix. Davant la sed i les males perspectives, els pirates van accedir al tracte proposat per en Pere.

En Pere els fa navegar direcció Barcelona, en arribar-hi a la platja de Miralpeix, va fer alliberar als pescadors tarragonins presoners que ni be van veure poca fondària es van llançar a l’aigua per guanyar la costa nedant lo més ràpid possible.

En Pere era sabedor que un cop passat el Castell de Sitges sorgia a la mar un dels afluents de la Falconera, un riu subterrani que travessava tot el Massís del Garraf i que algunes històries contaven que naixia a la mateixa muntanya de Montserrat. Això si que ni tan sols avui ho sabem, però és cert que la Falconera es va nodrint de les aigües que van filtrant les poroses pedres càrstiques del Massís del Garraf, formant un riu subterrani que aboca les seves aigües dolces a mar. Un indret ple de màgia i misteri, d’històries de dracs i sirenes.

En Pere els portava al Aiguadolç, avui dia nom del petit port de Sitges.

En arribar al lloc on la corrent de la Falconera encara no s’havia barrejat amb la salobre mar, en Pere li diu als pirates que arrien vela i que llancin galledes lligades amb caps i recullin aigua dolça.

La incredulitat i estupor del pirates no tenia límit. En provar l’aigua de la primera galleda i veure que era completament dolça no s’ho podien creure.

Un cop plenes les botes d’aigua, els pirates van complir la seva paraula, però no volien apropar-se massa a la costa perquè es podien trobar a tir del canó de Santa Tecla del baluard de Sitges, que vigilant els guaitava, així que van obligar a en Pere a saltar a uns 50 metres de la platja. Sort que en Pere era un bon nadador i no li va costar gaire arribar-hi a terra ferme. Un cop a terra va començar feliç i content d’haver-hi salvat la vida, la caminada cap a Sa Llacuna, casa seva.

Aquesta nit a la vora d’un bon foc, amb un porró de vi i unes grosses sardines a la brasa explicaria amb luxes de detalls la seva història. El que no sabia ell era que els nens que l’escoltaven la història, van prendre bona nota del relat i un cop ja grans l’explicaven als seus nets i aquest als seus, fins arribar a en Francesc Roig i Toqués, últim mestre d’aixa, ensinistrador de la popular Carpa Juanita, que aquest me la va explicar a mi.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .