Els eclipses al pati d’una casa omplen l’aire de misteri que amaga una por ancestral, que potser bé de quan els nostres antecessors intentaven sobreviure amagats en humides i fosques coves. No ho sé del cert però que un eclipse total és quelcom especial no en tinc cap dubte.

El primer que recordo el vaig veure el 12 de novembre de 1966, ara fa 60 anys.

Jo era un nen de 9 anys que vivia en un barri a la besant Sud de l’heroic Cerrito de la Victòria a la ciutat de Montevideo. Ens trobàvem al mig de la primavera austral, faltant quelcom més d’un mes per entrar a l’estiu el 21 de desembre. Com sempre la primavera venia plena de vents i pluges que feien verdejar les hortes, els patis i florir el arbres fruiters omplint tot de perfums, cants d’ocells i brunzit d’abelles.

La nit abans mentre la família sopàvem, el pare, comentà: – demà als vols del mig dia han dit al diari, com a notícia, que es produirà un eclipse total de sol.

De seguida la meva germana i jo vàrem parà l’orella amb molta atenció i vam començar a aclaparar al pare amb mil preguntes. Tant va ser que el pare va anar-hi a buscar el periòdic, cercà la pàgina on hi era la notícia de l’eclipsi i doblegant-la ens diu «bé anem a llegir-la de dalt a baix».

Malgrat a l’escola ens havien explicat que un eclipse de sol es produïa quan la lluna es posa davant del recorregut del sol i el cobreix totalment o parcialment depenent del lloc del Planeta en que ens trobem, la notícia del diari era molt més amplia i atractiva.

Doncs l’eclipse de demà, tenint en compte on ens trobàvem del continent Americà, la lluna, ocultaria el sol en un 99,65%, pràcticament total.

Vàrem devorar la lectura de la noticia atrets també pels dibuixos que portava on explicava gràficament òrbites i posicions dels astres per produir aquest esdeveniment astronòmic.

Així va ser que la meva germana i jo vam decidir que demà poc abans del migdia hi seriem al gran pati de casa entre el galliner, l’horta, la figuera, la parra i els tarongers, que per cert hi estaven florint omplint de perfum dolç el pati i el barri, per veure l’eclipse anunciat.

El pares ens van dir que per mirar el sol a breus instants de temps i hauríem de fer-ho a través d’un vidre tintat i per molt poca estona, del contrari el sol ens podria afectar la vista.

A primeres hores del matí vam agafar un parell de trossos de vidre i els vam fumar amb un espelma, per les dues cares, amb això ja en tindríem prou.

En acostant-se l’hora vam notar que quelcom passava amb la llum en un migdia de primavera. El migdia s’anava enfosquint.

En fer una ràpida mirada al sol, va aparèixer un perfecte disc negre que se’l anava menjant ràpidament.

Sabíem que era la lluna però com que era Lluna Nova ens ensenyava la seva cara oculta amagant-se completament al cel, descobrint-se solament per ocultar el sol.

Dues coses ens van cridar l’atenció fent-nos sentir quelcom estrany a l’estomac, quelcom entre neguit i por. La primera que els ocell van callar la seva cridòria alegre d’un matí primaveral i la segona que les gallines neguitoses tornaven als pals on havien passat la nit.

De sobte el pati, l’horta, la figuera, la parra, els taronger i nosaltres vam quedar-hi submergits en una nit de migdia.

No recordo quan va durar aquella nit en ple dia però el silenci, l’anell de foc penjat del cel, les estrelles esquitxant el cel del migdia i el més profund i encisador silenci, han quedat guardats al meu cor i la meva memòria com un tresor misteriós embolcallat amb perfum de flor de taronger.

Ahir, 60 anys després hi era al pati de casa, aquesta vegada a l’hemisferi Nord, mirant com s’enfosquia el sol una mica abans que arribés el capvespre.

L’estranya llum, el silenci i alguna tímida estrella al cel van fer sortir del seu amagatall diürn sota d’alguna torreta al petit dragó sargantana, pensant que ja podia començar la casera nocturna d’insectes. Als pocs segons va quedar immòbil, confós en veure que tornava el dia tant ràpidament que ni un mosquit s’havia pogut empassar.

A mi en va quedar el silenci, la pau i el dragonet confós, guardats al cor, tot pensant les coses que fa la lluna per poder unir-se per uns segons i de tant en tant al seu estimat sol.

Tot un misteri.

Fernando 13 d’agost de 2026.