MURMULLO DEL VIENTO

Cuántas cosas dice el viento, si lo escuchas hablar,

cuando estoy contento me susurra primaveras

llenas de niños haciendo volar sus cometas,

me habla de perfumes de jazmines, de aire oliendo a río

de muchachas y muchachos desojando margaritas,

de noches de verano con cielos estrellados,

entre el canto de los grillos me sigue hablando

habla de trigales verdes mecidos como olas en un lago.

Cuando alguna tristeza me abraza o una suave nostalgia,

me habla de otoños con hojas amarillas arrancadas de sus ramas,

hojas atrapadas en torbellinos o flotando en charcos de agua.

Me habla de adoquines negros, brillando en una noche mojada

otras veces me habla del silencio de dos tazas de café

mirando llover detrás de una ventana.

Mientras me habla, me acaricia la cara con sus manos invisibles

aveces húmedas, mojadas, frías, heladas, tibias o calientes.

Una tarde me dijo mientras un atardecer miraba:

puedes estar contento, puedes estar triste, siempre tu elijes,

yo siempre te hablaré de lo hermosa que es la vida,

en otoño, invierno, primavera o verano.

Busca la belleza del momento aunque los rayos caigan a tu lado,

deja que pueda abrazarte, honra la vida en cada momento

sonríe, esa sonrisa, yo, que soy el viento, la llevaré a todas partes.

En Vilanova i l Gealrtú a 27 de octubre 2023 – Hablando con el viento.

LA ALEGRÍA DE LOS AMANECERES – UN ESTADO DEL SER

Una de las cosas más hermosas de la vida son los amaneceres. Ver o sentir salir el sol, además de ser todo un espectáculo, es una fuente de ALEGRÍA.

Los amaneceres, nos llenan de colores, sonidos, olores, texturas y sabores.

La luz del sol surgiendo por el horizonte es algo sublime. Del rojo encendido al rosado más cálido es sin dudas pintura para las almas.

Momentos en que nos envuelven sonidos especiales. El despertar de las tupidas copas de los árboles de hojas perennes, convertidos en altavoces de trinos y cantos, es la música de la mañana. Las personas que van a sus tareas, si bien manteniendo la prisa exigida socialmente, pasan casi de puntillas como si atravesaran un templo donde un coro hace cantos.

En calles de pueblos y ciudades, los olores de café caliente y panes horneados ponen una nota más al pentagrama de la ALEGRÍA. En caseríos o masías aisladas huele a hierba húmeda y tierra mojada. El humo que sale de las chimeneas lleva perfume de pan tostado untado de muchos sabores que anuncian el inicio de un nuevo día.

El aire se llena de las texturas frescas de todo amanecer. Aire que acaricia y envuelve e invita a respirar profundo y pausado llenando de ALEGRÍA el amanecer.

Luego los sabores, el del pan blando y caliente o la crujiente tostada con la mantequilla y la mermelada. Paladar el café a sorbitos cortos, llevar en tu boca inmensos cafetales en selvas y montañas.

Sin dudas, son los amaneceres generadores de ALEGRÍA.

Cuando estás en el estado de ALEGRÍA, imposible estar en la tristeza, el miedo, la rabia, el odio, la desazón, la angustia o la pena.

Por eso los amaneceres nos abren cada día una puerta a ese estado que nos lleva a celebrar la vida. Es una oportunidad, si dejamos entrar cualquiera de las percepciones que nos brindan los amaneceres. Ninguno sabrá jamás qué nos deparará el resto del día, pero estamos seguros que si hemos podido dejar entrar por unos momentos la ALEGRÍA, por alguna de sus ventanas, de colores, sonidos, texturas, olores o sabores, el día que se abre ante nosotros será mucho mejor.

Si un día puedes vivir un amanecer con todas sus ventanas abiertas, estarás en la FELICIDAD y si sigues buscando o eligiendo los instantes de ALEGRÍA, tus días pasarán sin pasar, porque estarás fuera del tiempo y serás un faro de AMOR, construido en la firme roca de la ALEGRÍA.

ResponderReenviar

LA MALEDICCIÓ DELS POBLES DE LA PRADERA

La meva finestra al cosmos s’obre a Septentrió. La constel·lació de 7 estrelles que volten Polaris. El Carro o la grega Osa Major.

La meva natal finestra és al Sud del Planeta on no es veuen ni Polaris ni l’Osa Major ni el Carro, ni la brillant Arcturus.

Allà, al Sud hi és Ñandú Guasú Pyporé que en guaraní vol dir la Petjada del Nyandú, anomenada pels colonitzadors europeus «la Creu del Sur».

El pobles originaris de les praderes, els charrúas, anomenaven el nyandú com a «berá».

Va ser-hi arrel del comerç i intercanvi amb el poble guaraní, vinguts de la selva preamazònica, que ells que tenien com animal sagrat a l’aranya, nyandú en guaraní, van quedar-hi meravellats pel port, bellesa i mida d’en berá el qual era considerat pels pobles de la pradera com l’animal sagrat. Va ser així que el van començar a anomenar nyandú guasú, que vol dir «Animal Sagrat Gros». Als charrúas els va agradar aquesta denominació, ja que el definia perfectament i el van començar a anomenar de forma més simplificada com NYANDÚ.

No entenien els guaranís com podia ser-hi un au i que no pogués volar.

Aleshores, els charrúas, que coneixien perfectament l’evolució de les especies els van explicar el perquè.

Va haver-hi un temps en el que els berás volaven com qualsevol au, fins que van arribar a les enormes praderes del Con Sud americà. Allà no necessitaven volar ni visitar el cel. Tenien al seu abast tot el menjar que la pradera els oferia, herbes, llavors, insectes, serps i petits mamífers. A partir d’aquell moment l’únic que haurien de fer era desplaçar-se per les praderes i ser-hi molt veloços per no caure en les arpes del jaguareté o el puma.

Es veu que això va provocar una maledicció per forces fosques del cel, envejoses de la decisió dels nyandús i no van poder aixecar el vol mai més. Però aquesta maledicció no tan sols afectava als nyandús sinó que també als pobles de les praderes i profèticament deia que aquest pobles restarien condemnats a vagar per les prades i ser-hi perseguits pel fet d’haver-hi convertit a Berá en Nyandú Guasú el seu animal sagrat.

Però com en tota profecia malèfica, també intervenen les forces de la llum. Aquestes van permetre a l’Avi Nyandú, l’ultim de l’estirp que sabia volar, fer un últim vol per els cels del Sud.

Al Sud del Sud aquest va deixar les seves urpes clavades que formen les 4 estrelles de la Creu del Sur, Nyandú Guasú Pyporé, «la petjada del nyandú». Aquesta petjada de fet és un advertiment als pobles de les praderes que no els sorprengui si un dia són perseguits i desplaçats de les seves praderes, sembla que aquesta maledicció continua vigent.

Potser per això tots el que vàrem néixer al Sud sota l’influencia de Nyandú Guasú Piporé, varem ser-hi perseguits i vàrem tenir que abandonar les nostres praderes.

Ara, puc gaudir d’aquesta finestra a Septentrió sabent també que l’Osa Major en realitat és Calisto salvada per Zeus quan ella era una osa errant degut a la maledicció d’Hera, la dona de Zeus, per haver-hi tingut un fil, Árcade, amb el seu marit. Árcade estava a punt de matar a Calisto, ja que el seu fil era un important caçador i ella estava convertida en osa errant per Hera. En veure això, Zeus els va salvar col·locant-los al cel del Nord, voltant Polaris, a ella com la constel·lació de l’Osa Major i al seu fil Árcade com Arcturus l’estrella més brillant.

NOTA: La llegenda de Nyandú Guasú és extreta d’aquest vincle, on posa que està tret de: «Material extraído del libro» Leyendas, mitos y tradiciones de la Banda Oriental» del historiador Gonzalo Abella Betum San Ediciones» http://www.geocities.ws/uruguayoculto/leyendas/laprofeianandu.html

Us ho recomano llegir-ho sencer ja que està molt ben fet.