Als segles XVII i XVIII, la costa catalana i en especial la del Garraf, era sovintejada per vaixells de pirates sarraïns.

Les poblacions de la costa eren molt pobres, les riqueses hi eren en lloc ben segurs dins dels castells, o a les enormes cases pairals fortificades.

Els pirates no s’atrevien a atacar castells i cases ja que els representava fer trajectes relativament llargs per terra que els allunyava del vaixell a més havien d’enfrontar-se amb soldats o habitants ben armats, quelcom molt arriscat.

Per la qual cosa un botí material, és a dir d’or, plata o joies, no els interessava gaire. El seu botí de fet era el que trobaven en els poblats de la costa, a les humils casetes de pescadors. Capturaven i segrestaven persones, que en pèssimes condicions eren portades a ports nord-africans per vendre’ls en els mercats d’esclaus. Això era el seu botí, les persones.

Per obtenir la seva finalitat no dubtaven en fer-hi les més abominables incursions, en aquest poblats.

Però succeïa algunes vegades que la seva temuda presència era detectada pel pobladors que anaven a atacar. Aleshores aquest es preparaven amb armament senzill, però efectiu, arpons, alguna espasa, ganivets i fins i tot alguna pistola d’un sòl tret. Quan veien aquests preparatius s’abstenien d’atacar, primer perquè el factor sorpresa no hi era i després perquè atacar un poblat que t’està esperant armat, produiria moltes baixes tant a ells com als defensors i no podrien fer presoners, que era el que els interessava.

Quan passava això, els pirates es mantenien a la mar cercant objectius més «senzills» i menys perillosos per a ells: atacaven les petites barques de pesca que no havien pogut arribar a temps a la costa abans que haguessin detectat la seva presència. Prou sabien ells que les seves galiotes amb rems i 2 pals amb veles llatines els conferien una velocitat i una agilitat de moviments dins la mar insuperable per qualsevol embarcació de pesca.

Això li va passar a en Pere, un pescador de palangre de Sa Llacuna, nom que tenia el poblat de mar de la Vilanova de Cubelles. Actualment és el barri de Mar de Vilanova i la Geltrú.

No els va costar gaire als pirates sarraïns amb aquest vaixell tant àgil i veloç abordar la petita barca de pesca d’en Pere armada només amb una vela llatina i les arts de pesca.

Van enfonsar la barca. Van treure abans tot el que els podia ser-hi d’utilitat i van pujar a en Pere al vaixell, ple de talls i cops després d’una estèril i dura resistència i ben lligat de peus i mans el van amuntegar junt amb 5 pescadors que havien agafat en el seu recorregut per la costa Sud catalana.

En Pere se sentia completament desolat i abatut perquè sabia ben bé el destí que li esperava: seria venut com esclau i portat molt, molt lluny de casa seva a la que no tornaria mai més.

Però ves per on als maleits pirates, se’ls acabà l’aigua dolça. Necessitaven urgentment reomplir les botes d’aigua per veure.

El problema se’ls va presentar, perquè per carregar aigua haurien d’acostar-se a la costa, desembarcar-hi botes per omplir, anar-hi fins la font o la bocana d’algun riu i després tornar-hi al vaixell. Una operació habitual si no fos perquè havien estat detectats pels pobladors costaner, i els estaven esperant armats, per la qual cosa desembarcar per recollir aigua hagués estat una temeritat que no se la podien permetre.

La decisió del capitost va ser degollar als presoners i llençar-los morts a la mar així no tenien que «compartir» l’escassa aigua que tenien amb el «botí» i girar cua cap a llocs on no haguessin estat vistos, però això podia significar molts dies de navegació i no en tenien aigua ni per a ells.

Aleshores en Pere, en escoltar-los, els hi va proposar de fer un tracte. Els pirates van esclatar en risses, evidentment en Pere no hi era en cap bona posició per demanar un tracte.

Però van callar quan en Pere els diu que ell podia donar-lis aigua dolça sense tenir que anar a terra. Això sí, a canvi haurien d’alliberar a tots els presoners. Els primers serien els 5 que ja tenien i un cop tinguessin l’aigua el deixarien lliure a ell.

Davant la set i les males perspectives, els pirates van accedir-hi al tracte proposat per en Pere però assegurant-li que si els enganyava el matarien de la pitjor forma que un dolent pirata ho sap fer.

En Pere els va dir que tranquils, que tindrien aigua dolça sense haver-hi de desembarcar. Els diu que posin rumb NE o sigui direcció Barcelona. En arribar-hi a l’alçada de la platja dominada pel castell de Miralpeix, els diu que s’acostin el màxim a la costa per alliberar als 5 pescadors presoners. Els pirates de molt mala cara van accedir-hi i tallant els cabs que lligaven de peus i mans als pobres captius, els diuen que saltin a l’aigua. Abans en Pere, els explicà als aterrats pescadors que la fondària en aquella zona és molt poca, ja que alguns dels cinc no en sabien nedar, que pràcticament d’enseguida tocarien fons amb els peus i només seria arribar-hi el més ràpid possible a la platja.

Així ho van fer i mentre el vaixell continuava la marxa rumb NE, en Pera es girà i veu com des la platja, tres dels mariners alliberats, ajudaven als altres dos a sortir de la mar. Un amagat somriure va il·luminar la cara d’en Pere.

En divisar-se el baluard de Sitges amb el canó de Santa Tecla, en Pere diu al capità pirata que allunyi bastant més el vaixell de la costa ja que podien quedar a tir de les bales del canó de Santa Tecla.

Així ho va ordenar el capità pirata i des del baluard no van fer cap dispar perquè sabien que el vaixell pirata era més lluny de la seva potència de tir.

Continuen la navegació rumb NE unes 5 o 6 milles apropant-se una vegada més a la costa tal com els indicà en Pere.

El silenci a bord era esfereïdor. Només s’escoltava la mar copejant el casc tallada per la proa del vaixell. Hi havia un del pirates, assegut sobre uns caps que esmolava un ganivet de doble tall. El seu aspecte era terrible: la boca entreoberta a mode de sinistre somriure només deixava veure dues dents, la resta de dentadura era inexistent, la barba tallada de qualsevol forma, els cabells embullats pitjor que un esbarzer espinós i dels ulls foscos sortia una mirada que llençava llamps verinosos. Aquella espantosa figura inquietava a en Pere ja que no el treia ull de sobre. Segurament l’hages fer por si no fos perquè divisava la figura pètria de la Falconera, el penya segat de 130 metre d’alçada sobre el nivell de la mar a on dirigia en Pere el vaixell pirata.

La Falconera a més de ser-hi un formidable penya segat del Massís del Garraf és refugi on fan nius, entre els forats de roca calcària, el petit i fort falcó peregrí. El que pocs mariners saben que aquell enigmàtic penya segat també amaga gelosament al seu interior un gran misteri: un riu subterrani d’aigua dolça que aboca a mar.

En Pere si be no havia recorregut mai les múltiples grutes, coves i simes que hi ha dins del massís, havia escoltat moltes històries plenes de misteris.

Algunes deien que el riu d’aigua dolça que aboca a mar amb força, per una de les coves com si fos l’enorme boca d’un gegant petrificat, era de tal llargària que naixia a la llunyana muntanya de Montserrat. Alguns afegien també que era un riu que nodria d’aigua a petits poblats on vivien éssers màgics com ara follets i dones d’aigua. Valents que s’havien endinsat un quants metres deien que arribaves a llocs on les coves eren autèntics laberints que actuaven com a tubs d’un òrgan i que s’escoltaven cants de veus amb melodies captivadores. En Pere pensava que això podia ser-hi per corrents de vent que per algun lloc es colava entre les pedres. Però mai havia tingut la possibilitat de comprovar-ho.

Com feia bona mar, el vaixell pirata es va acostar força a la Falconera. Ja havien notat el pirates que el color de l’aigua canviava en sortir de la roca i s’estenia com una ampla llengua molts metres mar endins.

Aleshores, en Pere els diu que arriïn veles i mantinguin el vaixell sobre aquesta corrent. Fet això els diu que llancin galledes lligades amb caps per recollir aigua.

La incredulitat i estupor del pirates no tenia límit. En provar l’aigua de la primera galleda i veure que era completament dolça no s’ho podien creure. Van tornar els riures i la inquietud, entre crits d’alegria de tota la tripulació. Malgrat el més content era en Pere.

Un cop plenes les botes d’aigua, els pirates van complir la seva paraula i van posar rumb S.O. però vigilant de no apropar-se massa a la costa quan passessin pel baluard de Sitges perquè es podien trobar a tir del canó de Santa Tecla. Alentint la navegació el vaixell es va apropar a la costa en veure les petites cales que hi han entre el Vinyet i la Punta Llarga. Quan hi eren a uns 50 metres d’una d’aquestes cales, van obligar a en Pere a saltar a l’aigua. Sort que en Pere era un bon nadador i no li va costar gaire arribar-hi a terra ferme. Un cop a terra va començar feliç i content, malgrat estava molt cansat, la caminada cap a Sa Llacuna, casa seva.

La caminada se’l va fer curta ja que entre les ganes d’arribar a casa s’hi sumaven les ganes d’explicar l’aventura tant perillosa que havia viscut i com gràcies al riu subterrani de la Falconera s’havia salvat de la mort o pitjor encara de perdre la llibertat per sempre i viure una miserable vida d’esclau.

A partir d’ara, a més d’un pescador seria un conta històries, com ho feien els que explicaven els misteris del riu de la Falconera, que tantes vegades havia escoltat. Que per cert, a aquesta zona de la costa del Garraf se la coneix com l’Aiguadolç.

Ja es veia assegut a la fresca sorra de la platja de Sa Llacuna a la vora d’un foc mirant com dansaven les ombres de les barques ancorades a la platja una nit estelada, rodejat de nens, amb cares de sorpresa, dones plenes d’admiració de qui va sobreviure a un segrest de pirates i homes desitjant ple de respecte que no els passés a ells el viure una tant terrible història.

Es veu que en Pere va explicar la història per molts anys i la van anant escoltant molts nens que la van continuant explicant fins arribar-nos a nosaltres.

A mi me la va contar un gran home de mar, mestre d’aixa tradicional, creador i fundador del «Museu de curiositats marineres» de Vilanova i la Geltrú, ensinistrador de l’estimada «carpa Juanita», l’únic peix del món que bevia d’un porró i menjava amb una cullereta:

estic parlant d’en Francesc Roig i Toqués.

Bona tarda amics avui vull compartir-vos un relat mariner de Vilanova i la Geltrú.

Aquesta història me la va explicar un gran vilanoví, en Francesc Roig i Toqués un dia parlant al seu museu, el de Curiositats Marineres, mentre m’ensenyava unes pistoles que feien servir els pirates sarraïns. Aquestes duien al final del canó una destral forjada, o sigui després de fer el tret continuaven lluitant a cop de destral.

Amb la història al cap, que em va impressionar força, la vaig novel·lar el millor que he pogut i ha sortir aquest relat.

També la considero com un petit homenatge a la memòria d’en Francesc Roig i Toqués, últim mestre d’aixa a qui vaig tenir l’honor de conèixer.

Els eclipses al pati d’una casa omplen l’aire de misteri que amaga una por ancestral, que potser bé de quan els nostres antecessors intentaven sobreviure amagats en humides i fosques coves. No ho sé del cert però que un eclipse total és quelcom especial no en tinc cap dubte.

El primer que recordo el vaig veure el 12 de novembre de 1966, ara fa 60 anys.

Jo era un nen de 9 anys que vivia en un barri a la besant Sud de l’heroic Cerrito de la Victòria a la ciutat de Montevideo. Ens trobàvem al mig de la primavera austral, faltant quelcom més d’un mes per entrar a l’estiu el 21 de desembre. Com sempre la primavera venia plena de vents i pluges que feien verdejar les hortes, els patis i florir el arbres fruiters omplint tot de perfums, cants d’ocells i brunzit d’abelles.

La nit abans mentre la família sopàvem, el pare, comentà: – demà als vols del mig dia han dit al diari, com a notícia, que es produirà un eclipse total de sol.

De seguida la meva germana i jo vàrem parà l’orella amb molta atenció i vam començar a aclaparar al pare amb mil preguntes. Tant va ser que el pare va anar-hi a buscar el periòdic, cercà la pàgina on hi era la notícia de l’eclipsi i doblegant-la ens diu «bé anem a llegir-la de dalt a baix».

Malgrat a l’escola ens havien explicat que un eclipse de sol es produïa quan la lluna es posa davant del recorregut del sol i el cobreix totalment o parcialment depenent del lloc del Planeta en que ens trobem, la notícia del diari era molt més amplia i atractiva.

Doncs l’eclipse de demà, tenint en compte on ens trobàvem del continent Americà, la lluna, ocultaria el sol en un 99,65%, pràcticament total.

Vàrem devorar la lectura de la noticia atrets també pels dibuixos que portava on explicava gràficament òrbites i posicions dels astres per produir aquest esdeveniment astronòmic.

Així va ser que la meva germana i jo vam decidir que demà poc abans del migdia hi seriem al gran pati de casa entre el galliner, l’horta, la figuera, la parra i els tarongers, que per cert hi estaven florint omplint de perfum dolç el pati i el barri, per veure l’eclipse anunciat.

El pares ens van dir que per mirar el sol a breus instants de temps i hauríem de fer-ho a través d’un vidre tintat i per molt poca estona, del contrari el sol ens podria afectar la vista.

A primeres hores del matí vam agafar un parell de trossos de vidre i els vam fumar amb un espelma, per les dues cares, amb això ja en tindríem prou.

En acostant-se l’hora vam notar que quelcom passava amb la llum en un migdia de primavera. El migdia s’anava enfosquint.

En fer una ràpida mirada al sol, va aparèixer un perfecte disc negre que se’l anava menjant ràpidament.

Sabíem que era la lluna però com que era Lluna Nova ens ensenyava la seva cara oculta amagant-se completament al cel, descobrint-se solament per ocultar el sol.

Dues coses ens van cridar l’atenció fent-nos sentir quelcom estrany a l’estomac, quelcom entre neguit i por. La primera que els ocell van callar la seva cridòria alegre d’un matí primaveral i la segona que les gallines neguitoses tornaven als pals on havien passat la nit.

De sobte el pati, l’horta, la figuera, la parra, els taronger i nosaltres vam quedar-hi submergits en una nit de migdia.

No recordo quan va durar aquella nit en ple dia però el silenci, l’anell de foc penjat del cel, les estrelles esquitxant el cel del migdia i el més profund i encisador silenci, han quedat guardats al meu cor i la meva memòria com un tresor misteriós embolcallat amb perfum de flor de taronger.

Ahir, 60 anys després hi era al pati de casa, aquesta vegada a l’hemisferi Nord, mirant com s’enfosquia el sol una mica abans que arribés el capvespre.

L’estranya llum, el silenci i alguna tímida estrella al cel van fer sortir del seu amagatall diürn sota d’alguna torreta al petit dragó sargantana, pensant que ja podia començar la casera nocturna d’insectes. Als pocs segons va quedar immòbil, confós en veure que tornava el dia tant ràpidament que ni un mosquit s’havia pogut empassar.

A mi en va quedar el silenci, la pau i el dragonet confós, guardats al cor, tot pensant les coses que fa la lluna per poder unir-se per uns segons i de tant en tant al seu estimat sol.

Tot un misteri.

Fernando 13 d’agost de 2026.